A Europa, el pas del
feudalisme al capitalisme portaria la expropiació dels pagesos dels boscos
europeus i les terres comunes, i també la relegació de la dona al treball no
remunerat, les lleis de la propietat privada, la monopolització dels mitjans de
producció, la aparició de fàbriques necessitades d’obrers a les ciutats i la
acumulació de capital. En aquest context neix Amèrica pels Europeus i amb ella,
una narrativa de llibertat i de paradís en la terra també connectada a la creació de la masculinitat moderna.
El
projecte colonitzador d’Amèrica o Abya Yala, es dibuixa com la possibilitat de l’home
de sortir d’aquesta mena de gàbia feta per deu i d’un disseny projectat per les
normes culturals de la subjectivitat i el gènere del catolicisme medieval. S’albirà
el continent Americà i amb ell la narrativa cosificadora de la naturalesa. Els
relats de l’home que pren les regnes del seu destí, l’home “fet a si mateix”,
segueixen un ethos racionalista de llibertat, desig irrefrenable, individualisme
i jo transcendent separat de la corporeïtat i moral catòlica. La resta forma
part d’una transició a la masculinitat moderna connectada al capitalisme racial
i a tots els seus relats, des dels cowboys i els exèrcits imperialistes al sud
global fins a Neo en “La Matrix”. La llibertat individual s’institucionalitza i
es connecta a la economia i al dret constitucional burgès, es a dir, la
llibertat per produir, comerciar, augmentar la riquesa de les nacions amb
irrefrenables lleis de la propietat privada, de l’oferta i la demanda.
Es creen dispositius de la
memòria que celebra navegants, conquistadors i exploradors com a contrapart
d'un projecte de modernitat i "desenvolupament" que exalta la
racionalitat calculadora i la perícia tècnica de la subcultura emprenedora del
capitalisme, en un món marcat per la crisi mediambiental, la desconnexió amb
les funcions vitals del cos humà i el consum massiu de sang i pólvora.
El món marítim peninsular del segle XVI al XIX, estava dominat per
les relacions colonials en una empresa de gènere i violència, d'homes europeus
sols, aïllats de la família, que operen en “territori de frontera” i viatgen a
llocs desregulats segons la norma hegemònica per colonitzar o buscar fortuna.
Segons Connell, “el primer grup que es pot definir com un tipus cultural recognoscible
de masculinitat en el sentit modern, són els conquistadors”[1].
Desplaçats de les relacions humanes socials habituals, es transformen en una
empresa massa violenta de difícil control per la corona i les autoritats (no
oblidar la denuncia del pare Las Casas i la seva demanda de control per les
atrocitats dels espanyols amb els aborígens americans).
Identitats de frontera
¿Com es conforma una identitat de frontera? A les fronteres es teixeixen històries i formes de gènere i masculinitat. Tradicionalment aquestes identitats s’han determinat per extensos territoris, escassos centres urbans i condicions de vida “fora de la llei”. La frontera és el territori perifèric considerat violent, agrest, de difícils condicions de vida o de actuació fora de la norma per homes joves i solters que comencen una nova vida al vaixell, a ports o pobles allunyats dels grans centres urbans. Si la vida al Oest Nord-americà o a les Pampes argentines resultava difícil i “agrest”, la vida al mar, al vaixell i a les rutes atlàntiques apunten models de masculinitat sota un codi de vida auster i un comandament únic.
Per
parlar d’agents colonials actuants a escenaris de frontera tenim d’una banda la
connexió a fluxos financers, tràfic i comerç, i la apropiació de territoris amb
mentalitat colonial seguint un ordre jeràrquic de colonització, “civilització”
i extermini com a fases d’un cicle vigent fins als nostre dies que comporta extracció
de recursos, explotació i dominació de totes les “altres” humanitats
considerades subalternes. Dins d’aquesta obsessió per la racionalitat, el poder
i el control trobem aristòcrates, comerciants, exploradors, colonitzadors,
soldats i conquistadors.
Llavors l’esclavista sense escrúpols salta de la colònia al marc europeu i es transforma de la nit al dia en l'home de negocis triomfador que trobem a arxius i museus avui dia. Supervivent de perills, epidèmies, tribunals de justícia i persecucions en fronteres i mars "llunyans", el traficant anhela inserir-se a l'alta societat i per tant silencia el seu passat negrer i contracta biògrafs per descriure la seva transformació en un burgès emprenedor.
En aquest mateix context tenim personatges com l’esclavista Jaume
Torrents i Serramalera a qui dediquen sentides esqueles de diaris locals a la
seva mort i que, com indica Xavier Juncosa i Gurgui arriba fins avui amb una
biografia “impol·luta”: “una vida ejemplar, un patriota en la guerra,
una fortuna ganada gracias al sudor de su frente, un patricio generoso, un
padre de familia modélico y un cristiano piadoso y devoto. El hombre perfecto.
El arquetipo del hijo predilecto. Jaume Torrents Serramalera tuvo una enorme
habilidad para jugar a dos bandas y no quemarse en vida. No obstante, gracias a
las últimas investigaciones historiográficas, también sabemos que fue el
esclavista oculto.”[2]
El cowboy: racionalisme calculador i perícia tècnica
Les biografies reals d'aquests homes parlen de les estructures de
dominació d'una elit tecnòcrata, d'agents de poder que transgredeixen les
fronteres d'un mític continent americà llunyà com a espai de colonització a
vegades dibuixat com a rústic, bàrbar o inhòspit pel relat hegemònic. Prenent l’exemple
d’aquests homes, podem establir una comparativa amb el vaquer (cowboy) que
segons Connel esdevé símbol de la masculinitat racionalista i calculadora
impulsada a partir de la revolució industrial, com a contrapart d’una població
originària nadiua en territori de frontera[3].
És el paradigma de les relacions de producció, el capitalisme i la imatge de
masculinitat en Nord-Amèrica, un símbol connectat a la norma de supremacia sota
l'hegemonia "Euro/nord-americana".
El
“cowboy” funciona com a símbol d’aquests principis representatius d’una
masculinitat de frontera. Contraposat a la figura del colon agricultor o el
treballador europeu pioner casat i assentat a camps o ciutats dels nous centres
americans, el cowboy revela un ordre epistèmic de violència sense control que
sovint maniobra en la il·legalitat. [4]
Tampoc totes les fronteres, ciutats i
territoris són iguals. Com ho demostra Jose Antonio Piqueras quan parla del
mètode indiciari que es fa servir a la historiografia, l'imaginari de la febre
d'or amb capitals fets a Amèrica o Cuba no és comparable a la febre d'or
californiana que gira al voltant de la mina i la sort dels seus descobridors. A
la Cuba de finals del segle XVIII i XIX l'única manera de fer fortunes és
participant directa o indirectament en el negoci esclavista, on els recursos a
extreure són la força de treball d'africans esclavitzats i els recursos
naturals de grans extensions de terra fèrtil.
Sempre invoquem l’esperit auster i estalviador
quan parlem d’indians dins l’imaginari romàntic i meritocràtic de l’home que
“fa les Amèriques” i torna amb una gran fortuna “gràcies al seu esforç”. L’home
jove que puja ràpidament de posició dins d’una casa comercial o una companyia
te també al darrera la seva inserció dins d’un teixit de suport familiar,
d’amistats i conterranis de xarxes de veïnatge comarcal, que acompanyen als catalans
com a modus operandi en terres americanes. Entre les peces d’aquesta cadena
migratòria trobem sempre la carta de recomanació com a baula inicial, que indica
la complicitat de la persona encarregada de la rebuda a Amèrica i després tenim
les col·locacions en negocis d’altres catalans que molt sovint s’emplacen uns
al costat dels altres en el mateix carrer i altres moviments com poden la
conformació de les cases, societats i firmes comercials o els traspassos de
negocis entre la mateixa xarxa catalana.[5]
La
operació dins d’aquestes comunitats endogàmiques molt ben cohesionades sembla indicar
la creació de xarxes poc obertes a l’exterior de les societats “d’acollida”, xarxes
que no es distingeixen per la integració a la cultura local. Considerant el
percentatge tan gran d’emigrats catalans a Cuba o Puerto Rico d’una banda i la
poca empremta de la cultura caribenya en els poblats i ciutats peninsulars “de
tornada”, podem assenyalar una manca d’integració als valors, les tradicions i l’estil
de vida de les societats americanes d’aquests que paradoxalment avui anomenem
“americanos”.
No obstant tot això, a Cuba, concretament a
finals del segle XVIII i tot el segle XIX, no es podien fer grans fortunes en
deu ni quinze anys solament amb l’esforç o l’estalvi, el gran mite del
indianisme. Arribar a Cuba en ple boom del sucre significava o arribar com a
migrant forçat des del continent africà o com a colon blanc des del continent
europeu. Dues baules de un tràfic continu, on tenim d’una banda persones
segrestades contra la seva voluntat amb la tecnologia d’armes angleses, factors
i vaixells europeus, de l’altra banda, emigrants en situació de privilegi pel
sol fet de ser blancs i europeus. Un cop a Amèrica, sense cap mena de suport
local, els primers quedarien tancats en un grup social etiquetat amb la paraula
“negre” i esclavitzats mitjançant un contracte de compra (abans de fer-se el
contracte, als factors o durant la travessa no es consideraven encara “esclavitzats”)
on se’ls extrauria la seva força de treball de manera intensiva i sense
retribució, la qual cosa els separa de la gran massa d'obrers assalariats
consumidors. Els segons (traficants directes, intermediaris, consignataris,
comerciants, funcionaris, polítics, etc...) aixecarien grans fortunes degut a
la especulació ocasionada per la il·legalitat del negoci i el seu creixement
accelerat: “al crecer el negocio azucarero y cerrar su estructura
exportadora-importadora, aumenta desmedidamente la importancia del comerciante
en su doble función comercial y bancaria. Ellos venden el tasajo para los
negros, las cajas y bocoyes abatidos, los clavos y los aros, las esquifaciones,
los güijes, los dados, las calderas...”[1]
arribant a la formació d’un sistema esclavista de gran intensitat i una
estructura política colonial que legitimava l’intermediari.
La
revolució industrial connectada al sucre i al cotó desplaça al petit productor
tant a la colònia com a la península, portant l’accent en el gran productor i
la seva racionalitat calculadora, el desenvolupament tècnic accelerat i la
acumulació de capital com a resultat de l’esclavitud, el tràfic, la extracció
de recursos i la explotació.
La figura de l'indiano noucentista està unida a la retòrica
d'idealització de la modernitat que amaga el seu rostre colonial amb la
fetitxització de la llibertat, la individualitat, la democràcia, l’estat de
dret, la ciència i la tecnologia. Es tracta de una nova entitat política, un
agent colonial que arribant a la península talla el cordó umbilical amb les
arrels sagnants de les seves fortunes.
“¿Nobleza un aventurero? ¿Honor un desconocido?¡Sin padre, sin
apellido, advenedizo, altanero!” El drama del
Duc de Rivas, Don Álvaro o la fuerza del sino, anuncia una nova
realitat.
Els indians sobresurten al principi com a
masculinitats aventureres, "de frontera" contraposades a les antigues
masculinitats "de llinatge"-, en un sistema dominat per la
depredació, l'utilitarisme, l’ampliació dels mercats globals, la esclavització,
la il·legalitat, la destrucció d’ecosistemes i la violència difícil de regular
per les institucions hegemòniques. Al mateix temps que hi ha un canvi de formes
hereves del feudalisme al capitalisme la empresa de gènere relacionada amb els
indians evoluciona a formes de masculinitat hegemònica amb la participació
empresarial en les rutes atlàntiques colonials; és l'home que finança
expedicions per connectar mercats internacionals mitjançant el tràfic
esclavista.
A l'imaginari català aquestes "masculinitats de
frontera" les envolta una aura quasi mítica i un exemple el tenim a la
figura de l'esclavista Pigat, amb una biografia tan farcida d'accions
temeràries i fabuloses que acaben per convertir-se en llegenda amb matisos
d'heroisme.
No obstant això, com assenyala Xavier Sust al seu llibre "Deu
històries negreres", "possiblement el Pigat no era el personatge
fabulós, temut i admirat alhora, que descrivia (...) sinó un capità negrer com
els que, l'any 1844 descrivia el marí de guerra espanyol Baltasar Vallarino:
“La generalidad de los capitanes africanos son fanfarrones, vanos
y orgullosos, teniendo la infundada fantasía de que solo por ser negreros
superan en mérito a los del licito comercio. Su cerebro cargado de viento
ecsije que sus subalternos los mire como a Dioses; pretendiendo ser entendidos
por miradas y obedecidos con una simple humildad que dejenera en bajeza”.[1]
L'honor és un concepte molt vinculat a les antigues masculinitats
que basen la seva hegemonia en la noblesa, el llinatge, la neteja de sang i l’arbre
genealògic. Al contrari Xavier Sust retrata un món que no té res a veure amb
codis d'honor o heroisme, un món d'estratagemes, enganyifes, tretes i xarxes
corruptes d'il·legalitat que fa recordar la novel·la picaresca
espanyola amb el seu xoc cultural, el contrast de valors antiheroics
i la decadència de l'Espanya imperial al segle XIX.
Els capitans alteren dades, noms, nacionalitats, lleis, porten documentació
falsa, compren la voluntat dels funcionaris als ports i s'inventen històries
per escapar de l'armada anglesa i enriquir-se amb una violència calculadora que
no veu éssers humans, sinó mercaderia.
La recopilació de textos Negreros i esclavos, Barcelona i
l'esclavitud transatlàntica també descriu al marí català que travessa
l'Atlàntic i accedeix a un lloc "agrest" segons la norma europea que
fa més difícil la tasca dels cossos controladors de la família, la religió i
l'Estat.
La figura del mariner aventurer apareix no poques vegades a
l'imaginari català, homes que surten a les lletres de les Havaneres o
"cants de tavernes", el "llop de mar", l'europeu allunyat
del seu entorn, aïllat de l'ambient familiar, les seves normes i costums, com
el pirata Joan Torrelles, que en un context subversiu i difícil de regular,
exalta l'adoració del vi, les dones i la llibertat.
Creuant la frontera s'accedeix a altres escenaris que pels
esclavistes serien el vaixell, el mar, les factories africanes, les xarxes de
contraban caribenyes, les costes, ports i illes de la costa occidental
africana, les ciutats i poblats americans, els llocs d'embarcament i els llocs
de travessia. El vaixell esdevé país propi i el capità la màxima autoritat que
donava mànega ampla a l'actuació fora de la norma.
Analitzant les biografies dels capitans negrers catalans José
Carbó, Pedro Manegat, Gaspar Roig i Esteban Gatell al llibre esmentat, Martín
Rodrigo explica: "El capitán de un barco "negrero" era agente de
negocios y máxima autoridad a bordo de un buque en el que se transportaban
personas en contra de su voluntad”.
“Cualquier capitán negrero cumplía, al menos, dos funciones: era
el agente de negocios comisionado por el armador y por los financiadores de
cada expedición negrera para la compra de su humana mercancía (el responsable,
en última instancia de entenderse con los factores establecidos en las costas
de África o, en su defecto con los comerciantes o dirigentes locales) y era
también, sobre todo, el responsable de mantener la seguridad a bordo del buque,
un elemento central en cualquier viaje trasatlántico pero más en aquellos en
los que se transportaban centenares de personas, de un continente a otro y
contra su voluntad. El poder, por lo tanto, de los capitanes negreros era
incuestionable, y su autoridad necesaria para el buen desempeño del negocio”.[2]
Els capitans posseïen un poder tan gran perquè ocupaven una
posició estratègica en l'economia internacional. Com apunta Rediker en The
Many-Headed Hydra... "L'Estat dona llicència al capità per utilitzar
càstigs corporals, a fi de mantenir la subordinació i la
"regularitat" de la tripulació, i de fer complir la seva missió de
vincular els mercats del món" (Rediker, 2014:209).
Un altre punt d’interès és el principi "meritocràtic"
del valor concedit a la perícia tècnica de la masculinitat racionalista del
capitalisme atlàntic, la qual es pot comprovar en l'elecció dels capitans
negrers i la preponderància central de capitans amb experiència i destresa:
"(el armador)...Gil se vio obligado a aceptar todas las condiciones de
Botet (de quién se decía que era bastante práctico en estas operaciones por
tener 8 viajes a sus espaldas) como única vía para asegurarse el éxito
económico de aquella nueva aventura".
Conforme als principis de construcció de la masculinitat moderna, aquesta
perícia tècnica té un lloc institucional de formació i adquisició de
coneixements. L’Escola de Pilots d’Arenys de Mar va ser segons Xavier Sust el
principal centre de formació de marins que van practicar el comerç negrer entre
1807 i 1820: “68 dels 115 vaixells catalans relacionats per Josep M. Fradera en
el seu escrit La participació catalana en el tràfic d’esclaus (1789-1845),
que van practicar el comerç negrer entre 1807 i 1820, estaven tripulats per
marins que havien estudiat a l’Escola d’Arenys de Mar”.[3]
Com s'ha demostrat, es tracta de catalans joves que moltes vegades no superen els 20 o 21 anys i que necessitaven fer la travessa Barcelona-Carib-Cuba per obtenir el títol de l'escola de pilots, i més tard, ja experimentats en la navegació, venien a ocupar altres baules de la cadena, arribant fins i tot a capitans de vaixells, consignataris i armadors.
[1] Deu Històries Negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al
segle XIX. Xavier Sust Fatjó, Ed. Icaria 2022
[2] Negreros y Esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos
XVI-XIX) Editores Martin Rodrigo Alharilla y Lizbeth Chaviano Pérez. Editorial
Icaria Antrazyt.
[3] Deu Històries Negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al
segle XIX. Xavier Sust Fatjó. Ed. Icaria 2022
[1] El Ingenio, complejo económico y social del azúcar. Manuel Moreno Fraginals. Ed. Circa 2001.
[1] The man that was used up. Edgar Allan Poe.
[2] Jaume Torrens Serramalera, el esclavista oculto. Xavier Juncosa i
Gurguí. Negreros y esclavos Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos
XVI-XIX)
[3] The Big Picture,
Masculinities in the recent world history/ R.W. Connell. Theory and Society
Vol. 22 No.5 Special Issue: Masculinities (Oct. 1993).
[4] Els
exemples de cowboys afroamericans que s’han popularitzats als darrers anys, no
trenquen la dialèctica dominadors/dominats de la mateixa manera que els soldats
afroamericans a la guerra de Vietnam reforcen la narrativa colonialista en
territori aborigen mitjançant estratègies de invisibilització. És el dilema i
la contradicció implícita als problemes de representació.
[5] Indians a Catalunya:
capitals cubans en l’economia catalana. Martin Rodrigo Alharilla. Fundació
Noguera
[1] The Big Picture, Masculinities in the recent world history/ R.W.
Connell. Theory and Society Vol. 22 No.5 Special Issue: Masculinities (Oct.
1993).
[2] La nación imperial (1750-1918) Vol.1 Josep M. Fradera. Ed. edhasa
Comentarios
Publicar un comentario